visita a l´exposició dels maulets

el passat 22 de febrer del 2oO8 vam fer una visita a una exposició sobre els maulets, situada en Gandia, per la coneguda plaça dels colomets.


La exposició ens informava de que ara fa vint anys nasqué Maulets, el Jovent Independentista Revolucionari. Aquest nom remet a les classes populars valencianes que, ara fa 300 anys, lluitaren contra l'ocupació botiflera de Felip V de Borbó (avantpassat de l'actual monarca espanyol), defenent el nostre territori, en favor de la llibertat, que finalment fou arravatada, castigant i reprimint durament els habitants del nostre país.

i per això han decidit fer una exposició d'una mostra de cartells que Maulets, al llarg d'aquestes dues dècades, ha publicat per a fer publicitat d'actes, fer propaganda política o denunciar fets.

en definitiva a mi la exposició em va pareixer molt interesant i didáctica per a la gent.

els maulets

Els Maulets van ser un grup partisà de valencians que recolzaven l'Arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, i enemics dels botiflers, partidaris del borbó Felip V.
Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós (Charonia nodifera), el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió posterior a la desfeta, tot home que en tinguera un era sospitós d'haver sigut maulet i, per tant, executat.
En l'actualitat, el nom és utilitzat per l'organització juvenil independentista Maulets.

Orígens
L'expulsió dels àrabs de la península el 1492 significà una minva del nombre de treballadors als camps. En conseqüència, el rei Carles II d'Espanya concedí als nobles locals tots els drets sobre aquelles terres que fins aleshores eren conreades. Amb aquest permís els nobles imposaren a la nova població cristiana particions de les terres i impostos quantiosos. Potser la necessitat de treball menà aquestes famílies pobres a acceptar les noves condicions; el cas, però, és que no se'n coneixen protestes durant 50 anys.
A les acaballes del segle XVII una part d'aquesta població camperola en terres d'antuvi àrabs prosperà conreant i exportant vi, brandi i panses, i en menor mesura seda. Fou llavors quan començaren a qüestionar-se els elevats impostos, que reduïen considerablement llurs profits, i provaren d'acabar amb aqueix sistema per tots els mitjans, tant legals com armats. Però la via judicial, en mans dels nobles beneficiaris, fou inútil; i la revolta (anomenada avui en dia Segona Germania) fou esclafada pel virrei i els exèrcits dels nobles l'any 1693 en la batalla de Setla de Nunyes, prop de Muro d'Alcoi.

La segona germania
Els camperols d'aquesta Segona Germania reclamaven si fa no fa el mateix que els Maulets demanarien pocs anys a venir: Rebutjaven els drets dels Senyors sobre les terres dels àrabs expulsats, i recordaven els drets concedits per Jaume I el Conqueridor durant la conquesta del Regne de València per tal de denunciar l'explotació a què estaven sent sotmesos pels nobles, "qui els tractava com a àrabs", fins a donar-se el cas que les Lleis reials prohibien aquells impostos i tributs als cristians. Els nobles, però, al·legaven que el Rei Felip II d'Aragó, en expulsar els àrabs, els havia donat aquelles terres en propietat, sobre les quals ara tenien tots els drets i que podien imposar sobre els camperols qualsevulla condicions que volgueren.
Tot i això, després de la desfeta militar que patiren, els camperols continuaren sense acceptar la situació, però esperaren una propera oportunitat, la qual apareixeria el 1700, quan Carles II d'Espanya moria sense fills ni descendència clara.

La guerra de successió
Quan el borbó Felip V va prendre possessió del Regne com a Felip IV de València ja hi havia nombrosos partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria, així com al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca. Les raons d'aquests eren diverses, brandant tant la lleialtat a la dinastia de la Casa dels Àustries, com l'odi cap als francesos per part dels mercaders i industrials, i la desconfiança cap a la suposada actitud centralista de Felip V d'Espanya. Però la causa austracista (Habsburg) no hauria guanyat de cap manera al Regne de València sense la decisiva intervenció d'un grup de gent que representava els interessos de totes les classes socials: els mercaders i exportadors de vi, brandy, seda i altres productes agrícoles, políticament i econòmica molt importants, contactaren un personatge clau, el general Joan Baptista Basset.
El General Basset era un valencià, probablement nascut a Alboraia en una família d'artesans, que sabia parlar com i amb el poble i entenia les seues necessitats i reclamacions. Havia servit a les guerres d'Itàlia i Hongria per al príncep Georg von Hessen-Darmstadt, un noble alemany que havia sigut abans Vicerrei de Catalunya.
El grup de mercaders i exportadors tenien prou motius per oposar-se a Felip V d'Espanya, car tots els seus negocis estaven dirigits cap als Països Baixos i Anglaterra (conegudes aleshores com les Potències marítimes) i cap a les colònies espanyoles a les Amèriques. Aquestes colònies eren propietat de la corona castellana, i els mercaders de la corona aragonesa hi eren considerats forasters, així que no els era permés de mercadejar lliurement, sinó que havien de vendre els seus béns a través de mitjancers castellans.
El 1701 la guerra havia esclatat a tota Europa per la successió de Carles II, oposant-se les Potències marítimes als interessos unionistes de Felip V d'Espanya. Les exportacions s'aturaren, la qual cosa comportà una crisi econòmica per als mercaders i els els camperols que els venien productes.
Al Principat de Catalunya, durant el darrer terç del segle XVII, havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors. Encapçalaven un procés d'acumulació de capital guanyant diners amb l'exportació de productes agrícoles que després es reinvertien en una industrialització similar a la que ocorria aleshores a Anglaterra i Holanda. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, no només econòmic, sinó també nacional, per al Principat. El seu objectiu era tornar a les estructures i llibertats que l'antiga Constitució Catalana garantia per promoure una regeneració social i econòmica.
Eren coneguts, doncs, com a regeneracionistes. Una persona representativa d'aquests regeneracionistes fou Narcís Feliu de la Penya, autor d'un llibre intitulat "Fènix de Catalunya", un tractat de teoria política, econòmica i social per renovar les estructures i el desenvolupament del Principat. Aquest moviment va ser ben actiu fins la darrera dècada del segle XVII, durant el regnat compartit de Hesse-Darmstadt. Així doncs, hom pot suposar que el general Basset, mà dreta del Vicerrei i persona culta, tractaria amb ells. Això influenciaria la visió de la realitat valenciana que tenia, car les propostes de Basset i els Maulets foren molt semblants a les dels regeneracionistes. De fet, el grup sencer de Feliu de la Penya recolzaria la causa de Carles II d'Àustria.

evento para san Francisco de Borja el V centenario

San Francisco de Borja y Trastámara (1510–1572) nació en Gandía (Valencia, España), el 28 de octubre de 1510. Fue el hijo del duque de Gandía y el biznieto del Papa Alejandro VI, Rodrigo Borja.
Aunque de niño fue muy piadoso y deseó convertirse en monje, su familia lo mandó a la corte del emperador Carlos V. Allí destacaría, acompañando al emperador en sus campañas y casándose con una noble portuguesa, Eleanor de Castro Melo e Menezes, con la que tuvo ocho hijos: Carlos, Isabel, João, Álvaro, Fernando, Afonso, Joana y Doroteia.
En 1539, escoltó el cuerpo de la emperatriz Isabel de Portugal a su tumba en Granada. Se dice que, cuando vio el efecto de la muerte sobre la bella emperatriz, decidió «nunca más servir a un señor que se pueda morir». Sin embargo, aún en su juventud, fue nombrado virrey de Cataluña, administrando la provincia con gran eficiencia.
Sus verdaderos intereses fueron otros, sin embargo. Cuando su padre murió, el nuevo Duque de Gandía se retiró a su tierra natal y llevaría, con su familia, una vida entregada puramente a la fe. Por esos tiempos entró en contacto con jesuitas: los Padres Fabro y Araoz. Así fue madurando su deseo de ayudar económicamente a la Orden fundada por Ignacio de Loyola, sobre todo después de hacer los Ejercicios Espirituales. Fue un gran bienhechor del Colegio Romano y fundó el Colegio Jesuita de Gandía, el primero en recibir alumnos seglares.
En 1546 su esposa Eleanor murió y Francisco decidió entrar en la Compañía de Jesús. Ajustó cuentas con sus asuntos mundanos, renunció a sus títulos en favor de su primogénito, Carlos, e inmediatamente se le ofreció el título de cardenal. Lo rechazó, prefiriendo la vida de predicador itinerante. En 1554 se convirtió en el comisario general de los jesuitas en España y, en 1565, a la muerte del Padre Laínez, Padre General de toda la Orden.
Hechos de su Gobierno. La Congregación General II de los Jesuitas se inclinó evidentemente en su elección por el enorme prestigio del otrora Duque de Gandía. El electo revisó las reglas de la SJ y, por influjo de las prácticas de ciertos jesuitas españoles, aumentó el tiempo dedicado a la oración: una hora diaria, por la mañana (Ignacio no había establecido esa norma, dejando a cada miembro de la Compañía que decida al respecto). Borja se preocupó de que cada Provincia jesuita tuviese su noviciado: personalmente fundó el Noviciado de San Andrés del Quirinal, en el que se formaron S. Estanislao Kostka, el predicador polaco Piotr Skarga y el futuro P. General Claudio Aquaviva.
Una de las tareas más delicadas de este gobierno fue negociar con S. Pío V, quien deseaba reintroducir el Oficio cantado en la Compañía. De hecho, esta medida empezó en mayo de 1569, pero solamente en las casas profesas y sin interferir con otras tareas. Pío también ordenó que ningún candidato al sacerdocio de ninguna Orden debía ser ordenado hasta después de su profesión; esto causó grandes problemas a la SJ. Es por eso por lo que todos los jesuitas debían profesar 3 votos solemnes hasta que Gregorio XIII (dic. 1572) restauró la práctica original tal como estaba en las Constituciones escritas por San Ignacio.
Los Colegios prosperaron: de 50 en 1556 pasaron a 163 en 1574. Borja promulgó la primera Ratio Studiorum en 1569. Para su gobierno se apoyó en Visitadores. Se inició la remodelación de la Iglesia del Gesù. El General siguió muy de cerca la evolución de la Contrarreforma en Alemania. Muchas fundaciones jesuitas atendieron a reforzar la causa católica. Una expedición misionera enviada por él a Brasil fue exterminada por los protestantes en altamar (Azevedo y sus compañeros mártires).
Borja recibió misiones especiales de Su Santidad, al igual que Laínez. De viaje a Portugal y a España -pese a sus achaques-, fue muy agasajado. Atendió negocios de la Compañía y delicados encargos diplomáticos en las cortes. El regreso a Roma fue penoso; llegó a la Ciudad Eterna desahuciado, pero feliz de obedecer hasta el fin. Murió el 30 sept. 1572.
Su legado. Su decisión referente a la oración alteró la concepción ignaciana al respecto, hasta que en el s. XX se volvió a la práctica primigenia. Llevó a la práctica la resolución de la CG II de convocar las Congregaciones de Procuradores, que demostró ser una medida muy acertada. Bajo su administración la obra misionera se incrementó y fue próspera. La Compañía fundó nuevas misiones en Florida, México y Perú. Se incrementó la penetración en Brasil. Sugirió a Pío V la creación de la Congregación para la Propagación de la Fe.
Francisco Borja fue canonizado en 1671. Su onomástico se celebra el 3 de octubre.

-yo opino que este acontecimiento es muy importante para los ciudadanos de Gandia, ya que es un hecho de nuestro pasado, y que seria muy interesante que programaran actividades para toda la gente de todas las edades desde los mas pequeños hasta los mas grandes para que todo el mundo pueda participar, y se entere de quien era ese personaje, ya que forma parte de nuestra cultura.

el dia de la paz y el hambre

el pasado 8 de febrero se celebro en mi colegio el dia del hambre donde por la mañana los alumnos solo comieron una manzana en señal de colaboracion, y por la noche en el colegio se realizaron diferentesactividades para los mas pequeños, sobre juegos y eso, también hubo cena donde se cenó pan con sal.



El dia de la paz se celebró tambien a lo largo de esos días, fué una celebración muy bonita, dónde los alumnos de cada curso participaron, se celebró por la mañana en el patio y cada alumno de cada clase ,desde Eso hasta Baxiller leían una frase de paz diferente, al acabar un representante de cada curso soltaba unos globos de elio de colores en señal de paz.